Conflictes deontològics 2
Introduce aquí el subtítular

"No ens gravis!"

Júlia Albacar

Amb l'aprovació de la llei 4/2015, és a dir la llei de seguretat ciutadana (més coneguda com "llei mordassa") s'implantava una de les mesures més polèmiques per a la democràcia: la prohibició d'enregistrar càrregues policials durant les manifestacions, la qual trobem camuflada dintre les prohibicions de l'article 36.

Si bé la llei especifica que es respectarà el dret de la informació, no s'especifica ni com ni quan, de forma que es deixa a criteri dels cossos de seguretat quan prima el dret de la informació i quan no, mentre que, en realitat, això ho hauria de determinar un jutge. Aquesta mesura ha estat àmpliament criticada, tan per part de la ciutadania com per part dels Relators de Drets Humans de les Nacions Unides, que veien perillosament afectats els drets fonamentals de reunió i de llibertat d'expressió.

Després d'aquesta breu contextualització, passem ara al cas que ens ocupa. Per a l'informatiu de la televisió del Cetrencada, vaig haver d'anar a cobrir la manifestació dels estudiants de la vaga del dia 2 de març. Tan la pròpia vaga, com la manifestació posterior eren convocades transversalment per bona part del gruix de les associacions d'estudiants, en defensa d'una educació pública i de qualitat, a més d'una rebaixa de les taxes universitàries.

Com era d'esperar, la manifestació va resultar ser multitudinària, però una cosa em va cridar més l'atenció que res: un grup de manifestants, membres del sindicat anarquista de la UAB, es separaven de la resta d'estudiants (recordem que en teoria la convocatòria era transversal), amb pancartes i caputxes negres. Com era fàcil d'endevinar, era el grup que es preparava per fer alguna destrossa urbana, aquells vestigis que encara queden del que es coneixia com kale borroka durant el conflicte basc. El problema va sorgir quan em vaig dirigir cap a ells, càmera en mà, i em va aturar un d'ells demanant que no els enregistrés.

Un dels criteris periodístics que s'exposa en el Codi deontològic del Col·legi de periodistes de Catalunya és que el periodista ha d'informar de manera acurada i precisa, a més a més d'estar compromès amb la recerca de la veritat la realitat dels esdeveniments amb la màxima fidelitat possible.

Però que fas quan un grup de gent que es disposa a cometre accions violentes durant una manifestació et prohibeix què els enregistris?

Per una banda, els Mossos tenen protecció legal, per tant, no hi ha gaire volta de fulla: si graves comets una falta a la 4/2015 i conseqüentment, et multaran. Pots gravar sense que et vegin, però això ja és un altre tema que ara no discutirem.

Si són particulars, en canvi, la cosa s'embolica. Primer que res, analitzem el tractament legal: aquí trobem una col·lisió entre dos drets fonamentals, el dret a la informació (art. 20 de la Constitució) i el dret a la intimitat i la pròpia imatge (art. 18). Reiterada jurisprudència ha determinat que el dret de la informació és un dret preferent i necessari per a la formació de l'opinió pública, i com aquí ens trobem davant d'un fet que la ciutadania ha de conèixer, com són destrosses al mobiliari urbà, és pertinent doncs la presa d'imatges. És més, seguint la teoria de la ponderació exposada pel Tribunal Constitucional, al anar tots encaputxats feia pràcticament impossible el seu reconeixement, per tant el dret a la pròpia imatge no s'estava vulnerant, mentre que si deixàvem de gravar sí que resultava compromès el dret a la informació.

Així doncs, legalment veiem que tenim via lliure, però, deontològicament?

El codi del Col·legi de Periodistes de Catalunya estableix que és necessari conciliar els drets individuals amb el dret públic a saber, però també determina que s'ha de reconèixer a les persones individuals el dret a no proporcionar informació ni respondre preguntes. A més a més parla de la importància del respecte del dret a la privacitat, en especial per a les persones més vulnerables. (art. 6 i 9) Així doncs, tenim una "font" que no vol ser enregistrada, però, per altra banda és necessàri fer públic allò que aquesta font està realitzant, ja que hi ha un interés social darrere. 

Un dels arguments que el representant del col·lectiu em va donar per prohibir l'enregistrament d'imatges va ser que la policia els podia identificar a posteriori i aplicar represàlies contra ells. El ja citat codi del CPC, parla, al seu article 9 de protegir especialment el grups vulnerables. Però, són aquests manifestants un col·lectiu vulnerable? Recordem que són persones que, en primer lloc, van encaputxades i no es possible reconèixer-les, i en segon lloc, estan cometent un delicte (més o menys lleu) en un espai públic. Per tant, en cap cas crec que els puguem considerar com a "col·lectiu vulnerable". Cal dir, però, que els mitjans acostumen a fer un tractament molt estigmatitzat del tema, amb expressions com "ultraesquerra" "radicals d'esquerra" i similars, que vinculen a aquest sector ideològic amb destrosses públiques. En aquest cas, però, eren un grup definit i determinat, per tant era necessàri referir-se a ells de manera concreta.

El mateix succeeix amb el respecte de la presumpció d'innocència, un dels altres arguments que la persona que es va adreçar a mi va utilitzar per prohibir la presa d'imatges. L'article 10 del Codi deontològic del Col·legi de Periodistes de Catalunya diu que s'ha d'observar escrupolosament el principi de presumpció d'innocència en les informacions i opinions relatives a causes o procediments penals en curs. En la mateixa línia trobem el comunicat del CIC als mitjans en defensa de la presumpció d'innocència, ja que ambdós parlen sobre que aquesta s'ha de respectar en "causes penals en curs". Cal recordar, però, que era una manifestació, no un procediment penal, per tant ni hi ha imputats ni principis jurídics penals aplicables. Així doncs, no estem vulnerant la pressumpció d'innocència si enregistrem persones que cometen fets criminals en un espai públic.

Finalment, el representant em va dir que treure imatges contra la voluntat dels retratats  no era un mètode lícit o digne. Bé, concretament, van apuntar que era il·legal, però, com ja hem explicat abans, el dret de la informació prima generalment sobre el de privacitat, especialment en casos així. 

Altres principis que ens podem plantejar si s'han vulnerat o no (a pesar que no el vam tractar a la discussió amb el representant sindical) és el que s'estableix a l'article 4 del Codi del Col·legi de Periodistes de Catalunya, que ja em citat abans. En aquest, es parla que és "inacceptable l'ús de càmeres ocultes", però la càmera era ben visible, ergo no era oculta. Més encara: "és inadmissible la intercepció i la difusió no consentida de material privat procedent de la telefonia mòbil, missatgeria electrònica i altres suports de comunicació." Eren imatges preses in situ, no divulgaven missatges o comunicacions privades d'aquest grup. I per últim: "poden ser excepció les situacions relacionades amb fets o esdeveniments d'inequívoc interès públic". I aquest és clarament un cas d'interès públic.

Cal recordar que el codi, a l'article 6, comença apuntant "el periodista ha de defensar el dret a la informació davant de qualsevol restricció a la transparència exigida per l'interès públic." Així doncs, veiem que, de tots els arguments possibles que no gaire simpàticament em van donar els manifestants encaputxats, cap d'ells podria donar lloc a un conflicte deontològic, ja que, clarament, eren ells qui atemptaven contra la llibertat d'expressió. Irònicament, són un dels grups més bel·ligerants a l'hora de defensar-la, com es van encarregar de dir-me.

Les imatges del grup i el vídeo de les seves accions el trobareu a l'informatiu del Cetrencada d'aquest passat dijous.

12/03/2017

Anàlisis d'un reportatge:

Més enllà de les autòpsies

Laura Blancafort Benguerel

En el següent article es farà una anàlisi d'un reportatge sobre els metges forenses que la Marieta Figueras, el Pol Parrilla i jo, la Laura Blancafort, hem fet en l'assignatura Periodisme Criminològic. El reportatge té l'objectiu de mostrar les multi disciplines de la Medicina Forense, ja que la societat sol tenir una imatge poc real i, fins i tot, errònia de la professió del forense. Una figura distorsionada per les sèries i pel·lícules de Televisió on només es dediquen a obrir morts. Els professionals asseguren que obrir cadàvers només suposa un 10% de tot el que fan. Bona part del temps que dedica un metge forense a la seva jornada laboral està enfocat al tracte amb víctimes i acusats. La seva tasca més quotidiana és la de diagnosticar danys físics o psicològics i valorar resultats psiquiàtrics i toxicològics. També s'encarrega de fer els reconeixements en els assumptes d'agressions sexuals o de violència masclista. Tots aquests exàmens vindran acompanyats d'informes que, més endavant, serviran a la justícia per analitzar els casos.

Per poder fer una anàlisis exhaustiu de la metodologia de treball, del procés d'elaboració del reportatge i del producte final, s'utilitzarà el Tesaure de l'ètica periodística de Salvador Alsius.

Com ja s'ha dit, l'objectiu del reportatge era explicar les diverses tasques que fan els metges forenses a banda de les autòpsies. Per això, el primer que vam fer va ser contactar amb experts i especialistes en el tema. Els contactes que ens van proporcionar la informació van ser els següents: Lluís Borràs, psiquiatre forense; Joaquín Recio, psiquiatre forense i subdirector de l'Associació de Forenses de Catalunya; Gabriel Martí, titular i responsable de la Unitat de Medicina Legal, Laboral i Toxicologia de Medicina de la UB; Jordi Frau, psicòleg capdavanter en els estudis d'emergències a Catalunya; i Laia Vidal, estudiant de Criminologia i Medicina Legal i Forense. Per tant, vam fer una tria i esment de les fonts per tal de recopilar informació fiable. A la vegada, al contactar amb metges forenses, psicòlegs i estudiants, es va tenir en compte la inclusió dels diferents punts de vista del principi de justícia.

Així doncs, des del primer moment es va tenir en compte el primer criteri que encapçala la majoria dels codis deontològics, com el del Col·legi de Periodistes de Catalunya, que assenyala que s'ha d'informar de manera adequada i precisa a través del contrast de les fonts i les informacions. El resultat va ser una compilació de les moltes disciplines que han de dominar els metges forenses. Es va fer una infografia perquè el lector entengués de manera més objectiva les tasques d'aquesta professió.

Continuant amb el principi de veritat, es va fer una contextualització de la professió dels metges forenses amb profunditat: d'on venen i com s'ha desenvolupat aquesta feina al llarg de la història. Per altra banda, la mort acostuma a ser un tema silenciat, negre, trist. És un tema tabú del qual se'n podria treure profit per cridar l'atenció del lector. Per ser rigorosos en el redactat, es va fer un distanciament total del sensacionalisme. En cap cas va ser la finalitat del reportatge. Per tant, es va tenir en compte el criteri 2 del codi deontològic de la UNESCO que ressalta l'adhesió del periodista a la realitat objectiva.

10/03/2017

Un reportatge sobre hipnosi: anàlisi del procés d'elaboració i del producte final

Gal·la Argelaga Monserrat

En la següent entrada exposem l'anàlisi d'un reportatge sobre hipnosi clínica que la Queralt Simó, la Paula Mateo i jo mateixa, la Gal·la Argelaga, hem fet en el TRAM d'Internet. Ens basarem en el tesaure de Salvador Alsius, on hem marcat els punts que ens donen peu a comentar diferents aspectes del reportatge, tant del producte final com del procés d'elaboració.

Punts dels què parlarem en aquesta entrada. Tesaure de Salvador Alsius
Punts dels què parlarem en aquesta entrada. Tesaure de Salvador Alsius

La hipnosi és una eina terapéutica. Quan una persona entra en estat hipnòtic o de trànsit, comença a reflexionar sobre una idea en concret, a partir de suggestions que li fa l'hipnotitzador, és a dir, a partir de metàfores, analogies, relats i anècdotes, que l'expert utilitza perquè l'hipnotitzat pensi o faci una cosa concreta. Però cal distingir entre hipnosi clínica i hipnosi d'espectacle, i de fet aquest ha estat el nostre objectiu en el reportatge, tenint en compte un dels punts que solen encapçalar tots els codis deontològics, tals com el del CAC o el de la UNESCO: el dret que té la societat a una informació verídica, acurada i precisa. La majoria de la gent coneix la hipnosi que apareix a la televisió o a les pel·lícules, i el que hem fet amb precisió i exactitud, ha estat evidenciar la diferencia entre la hipnosi teatral i la clínica, i explicar amb profunditat l'efectivitat d'aquesta en diversos problemes de salut. A banda d'explicar-ho al text, hem fet dues infografies: en una mostrem els falsos mites sobre la hipnosi i en l'altra els casos en què pot aplicar-se aquesta eina terapèutica.

Una de les infografies del reportatge
Una de les infografies del reportatge

Un altre aspecte a comentar és que al reportatge hem inclòs diferents punts de vista, ja que no tots els experts són favorables a la hipnosi. Alguns d'ells es mostren reticents davant l'efectivitat de la tècnica terapèutica, afirmant que no hi ha estudis suficients que n'evidenciïn l'eficàcia. D'aquesta manera es hem assegurat de complir amb aspectes ètics com el remarcat al punt 4 del Codi Deontològic del Consell Europeu, on s'insisteix en la imparcialitat i l'exposició de diferents punts de vista. 

Una de les infografies del reportatge
Una de les infografies del reportatge

A més a més, tot i haver-nos sotmès totes tres a una sessió d'hipnosi (per viure de primera mà aquesta experiència de la què parlem), en cap moment afegim la nostra opinió al reportatge, ni valorem la hipnosi com a efectiva o no, sinó que ens limitem a presentar els punts de vista (seguint el mateix Codi esmentat prèviament, concretament el punt 6, encapçalat pel titolet "noticies i opiniones").

A l'hora d'incloure varietat de fonts, un cop havíem recollit tota la informació i parlat amb tots els experts, ens vam adonar que totes les nostres fonts eren masculines. Fins a vuit homes, cap dona. I el més curiós de tot és que el percentatge de pacients que pateixen depressió i ansietat (dos dels problemes on la hipnosi pot pal·liar els efectes secundaris) és més elevat en dones que en homes. Ens vam plantejar d'enriquir més les nostres fonts i buscar dones. De fet hem parlat amb algunes, però no ens han pogut atendre. Finalment hem intuït que en el món de la hipnosi s'hi dediquen més homes que no pas dones i que, per això, ens ha estat molt difícil assolir un equilibri de fonts pel que fa al gènere.

Captura que demostra que totes les nostres fonts són homes
Captura que demostra que totes les nostres fonts són homes

Precisament la pacient amb qui hem contactat com a testimoni que confirma l'efectivitat de la hipnosi és una dona. En aquest punt del reportatge també vam tenir algun conflicte, ja que en un principi havíem de parlar amb una noia de Galícia, però després de considerar la possibilitat entre l'equip d'experts del Centre de Teràpia Cognitiva, van considerar que podria ser perillós per a ella recordar les causes del que va ser el seu trauma. Finalment vam poder parlar amb una altra dona, la qual ens va demanar que no poséssim el seu nom. Evidentment, vam respectar la seva privacitat, tenint presents punts de diversos codis deontològics que fan esment a aquest requisit, com el punt 09 i 12 del CAC, els punts 23 i 24 del Codi Deontològic del Consell Europeu, el punt 6 de la UNESCO o el punt 4 del Codi de la FAPE.

Captura que demostra que hem respectat la privacitat de la pacient
Captura que demostra que hem respectat la privacitat de la pacient

Pel que fa al llenguatge utilitzat, hem tingut en compte les recomanacions per a informar sobre Salut Mental de Obertament. Tot i que no haguem tractat directament amb malalties mentals, sí que hem estat curoses en aspectes com substituir el mot "histèria" per "trastorn conversiu". No obstant això, ens hem vist en certa manera "condicionades" per fonts externes (la professora), quan ens va dir que poséssim histèria i no l'altre terme, ja que la gent no sap què és un trastorn conversiu. Però nosaltres no volíem parlar "d'histèrics", ja que això contribuiria a estigmatitzar les persones que pateixen aquest trastorn. De manera que vam acordar no afegir-ho al text, però si a la infografia (tot i que entre parèntesi).

Seguint amb el fenomen de l'estigmatització, hem volgut emfasitzar el fet que els hipnotitzadors clínics no estan en contra de la hipnosi d'espectacle. Seguint el punt 2 del codi del CAC, "evitar prejudicis per informacions sense prou fonament". Amb això ens referim a que si el lector només conegués la notícia sobre els psicòlegs experts de l'AAHEA (Asociación para el Avance de la Hipnosis Experimental y Aplicada), que van denunciar el programa Hipnotízame d'Antena 3, podria pensar que els que empren la hipnosi terapèutica estan en contra de l'espectacle. No obstant això, la majoria dels experts van matisar que es tracta de dos tipus d'hipnosi diferent, i que cal fer la distinció entre la clínica i la teatral, únicament enfocada al show i l'espectacle.

Captura que demostra que els hipnotistes clínics no estan en contra de l'hipnosi d'espectacle
Captura que demostra que els hipnotistes clínics no estan en contra de l'hipnosi d'espectacle

Per últim, tenint en compte l'article 7 de la Resolució 1.002 del Consell d'Europa, i l'article 1 de la UNESCO que parlen de la llibertat d'informació, ens vam sentir una mica pressionades quan l'equip del Centre de Teràpies Cognitives (la majoria dels experts amb qui hem parlat en pertanyen), insistien en que féssim una mena d'entrevista en grup. De fet ells mateixos van concertar-nos una entrevista amb dos psicòlegs del grup amb qui nosaltres no havíem contactat. El primer dia havien de venir a fer l'entrevista juntament amb un expert amb qui si que havíem quedat; no van poder venir, però van insistir en venir el dia següent, quan vam trobar-nos amb un altre membre del Centre. 

A més, van insistir bastant en què afegíssim els links del seu centre i de diversos projectes que tenen en marxa. Vam acabar fent l'entrevista no concertada, i hem linkat el web del seu Centre, però no hem linkat la resta de projectes perquè no en parlàvem. Però la pressió va arribar quan un dels experts va trucar una de les membres del grup, un cop pubicat e reportatge. Estava enfadat, i li va dir no precisament de bones maneres que no trobava gens bé que no haguéssim afegit un dels links que ells ens van passar. Davant el dubte de si posar el link o no, finalment creiem que afegir-lo no cons costa res, dient el nom de l'expert i que és membre de X associació. 

Captura que mostra com hem afegir que Juan Manuel Badosa és membre de ViaBCN
Captura que mostra com hem afegir que Juan Manuel Badosa és membre de ViaBCN

En definitiva, el que hem volgut és amb aquest reportatge és generar consciència en l'opinió pública respecte a la mala imatge que pateix la hipnosi. Existeix la hipnosi teatral, existeixen hipnotitzadors ficticis que enganyen, però també hi ha neuròlegs, psiquiatres i psicòlegs que fan servir la hipnosi com a eina terapèutica, i que la seva intenció es la d'introduir-se en els hospitals i posar la hipnosi clínica al servei de la comunitat.

06/03/2017

Hola, amb qui parlo?

Júlia Albacar

Determinades notícies exigeixen donar veu a dues parts per a mantenir la neutralitat. Però, què passa si alguna de les parts no presta declaracions? O si resulta que no pots aconseguir la seva aportació per problemes amb l'horari? El CAC en el seu recull de recomanacions del 2010 parlava de la pluralitat de la informació: "la informació ha de ser plural, i ha de comunicar de manera objectiva totes les posicions de les parts implicades en el procés". Això casa també amb el que ens dicta el principi de justícia, amb la necessària inclusió de dos punts de vista.

En el primer dels casos és relativament senzill: quan aniries a donar veu a l'altra part, expresses que aquesta s'ha negat a fer declaracions, ja que el fet de no voler parlar és un missatge implícit pròpiament, per tant has donat visualització a les dues parts implicades. El problema el trobem quan, per qüestions d'horari, per problemes de coordinació amb la font o senzillament per què no apareix quan està citada, no tenim declaracions. Què fem llavors? De ben segur pensareu "doncs que truqui per telèfon, un whatsapp, un e-mail... Que som al segle XXI!". Doncs bé, hi ha cops que la comunicació no funciona de cap manera, generalment per poca implicació de la font o per mala gestió del temps per part del periodista.

La primera solució que ens pot venir al cap és aplicar la mateixa fórmula que en el primer cas: afirmar que la font no ha volgut prestar declaracions. Ara bé, faltaríem al primer criteri del Codi deontològic de Periodistes de Catalunya, segons el qual hem d'informar de manera precisa i acurada. Hem de tenir en compte que la font no s'ha negat en cap moment a prestar declaracions, senzillament aquestes no s'han aconseguit. Per tant, afirmar que aquesta no ha volgut parlar és fals, i això seria una falta greu a l'ètica periodística. Una altra possibilitat implicaria admetre que hi ha hagut problemes de comunicació amb la font, ara bé, considero que de cara a l'audiència, aquest tipus d'afirmació transmet la sensació que la font no ha volgut parlar i que s'està encobrint.

Aquest va ser el cas que ens vam trobar a la televisió del Cetrencada, quan no vam poder entrevistar a cap representant de l'Ajuntament per conèixer la seva versió de l'ultimàtum de la UE sobre la contaminació. Després d'un petit debat i reflexió, vam arribar a la conclusió que potser la millor opció - i també la que ens permetia acollir-nos millor als principis deontològics- era senzillament agafar les declaracions de l'Ajuntament a un altre mitjà, això sí, amb el consentiment de la font. Amb això, vam poder donar veu a les dues parts implicades (Comissió Europea i Ajuntament de Barcelona), i a la vegada no enganyàvem als nostres espectadors dient que no havia estat possible la comunicació.to aquí...