Conflictes deontològics dels periodistes de Ç
Introduce aquí el subtítular

20/02/2017

Doncs a qui citem?

Laura Blancafort

A continuació es presentarà un conflicte amb el qual els periodistes, sovint, s'hi troben a l'hora de buscar i contrastar les seves fonts i informacions, i que afecta directament al Codi deontològic dels periodistes: l'anonimat. Recentment, amb una companya de la classe, ens vam endinsar al món de les presons. Havíem de fer un reportatge especialitzat en successos i vam decidir escollir, ni més ni menys, que el terreny tan complicat com la rehabilitació dels presos i la seva reincidència a la garjola.

Per fer el reportatge necessitàvem parlar amb diverses fonts especialitzades, expertes i testimonis. Vam començar posant-nos en contacte amb un conegut psicòleg d'expresidiaris per tal que ens expliqués les conseqüències d'estar tancat una temporada, sigui curta o llarga, dins la presó i les causes per les quals els expressos tornen a delinquir i, per tant, tornen on se'ls priva de la seva llibertat. L'entrevista va ser fluida i exhausta i vam aconseguir tota la informació que requeríem.

El problema el vam tenir quan ja vam decidir endinsar-nos pròpiament en el terreny de les presons. Per on començàvem? Seguint les recomanacions del psicòleg vam plantar-nos directament a la Direcció General de Presons de Barcelona per tal que ens facilitessin l'entrada a alguna presó per poder parlar amb funcionaris i, inclús, amb algun reclús. "La persona que s'encarrega d'aquests tràmits ara mateix no hi és, envieu un correu a aquesta adreça i us diran el què"- ens va informar el guàrdia de l'entrada. "Comença el joc de paperassa"- vam pensar de seguida. L'encarregat del tràmit en qüestió ens va respondre el correu molt amablement i ens va dir que no se'ns podia autoritzar a entrar enlloc perquè només som estudiants i no es tractava de cap investigació.

Vam haver de tirar de contactes de contactes: un amic coneixia un funcionari de presons; un conegut coneixia un advocat... Finalment, ens vam sortir i vam aconseguir tot allò que volíem saber i desconeixíem. Malgrat tot, no ens van deixar entrar de cap de les maneres en cap presó de Catalunya. Per altra banda, les fonts amb les quals vam parlar no volien que les declaracions tan compromeses que ens havien exposat quedessin relacionades amb els seus noms i cognoms en un reportatge, encara que fos tan sols per una assignatura de la universitat. Aquest argument ens el van donar repetides vegades les diverses fonts amb les quals vam parlar.

Què podíem fer? Només teníem el permís del psicòleg per citar el seu nom i cognom, i un reportatge especialitzat requereix un mínim de tres fonts expertes i/o especialitzades per ser, justament, especialitzat i perquè la nostra informació fos creïble. Un pensament indecent i immoral ens va passar pel cap: en tractar-se d'un reportatge per la universitat no podia ser tan greu que inventéssim el nom de les fonts per tal de preservar el seu dret a l'anonimat. D'aquesta manera, asseguràvem la seva confidencialitat i el nostre reportatge quedaria plegat de fonts.

Però la nostra ètica periodística ens va fer tirar enrere ràpidament. El periodista sempre té el deure i l'obligació de garantir la confidencialitat de les fonts d'informació, un dret que tenen de restar en l'anonimat si així ho volen. Així ho destaquen l'article 10 del Codi Deontològic de la FAPE, l'article 10, també, del Codi Deontològic Europeu de la Professió Periodística, i l'article 5 del Codi Deontològic del Col·legi de Periodistes de Catalunya.

Davant l'oportunitat que nosaltres mateixes ens vam donar de plegar el nostre reportatge de fonts expertes i especialitzades i treure, així, una bona nota, vam decantar-nos per actuar moral, ètic i periodísticament correcte i entregar el nostre treball amb tan sols una font. La resta de la informació va quedar subordinada a fonts anònimes.

D'aquest reportatge en vam extreure tres coses: conèixer el funcionament del món penitenciari a Catalunya, aprendre a espavilar-nos, sigui com sigui, per trobar fonts que estiguin disposades a parlar sense por, i no faltar mai a l'ètica professional que ens està construint com a periodistes.


05/02/2017

La no llibertat del periodista

Gal·la Argelaga

A continuació presentarem un cas que ens ha fet reflexionar fins a quin punt, col·lectius com els Mossos d'Esquadra estan sotmesos a la vigilància i censura interna a l'hora de manifestar-se. No es tracta d'una situació que posi en qüestió la veracitat o contrast de la informació, ni la mescla d'informació o opinió, ni cap interès polític o econòmic, sinó la llibertat tant de l'entrevistat com del periodista.

Xavier Álvarez, Mosso d'Esquadra i escriptor de novel·la negra
Xavier Álvarez, Mosso d'Esquadra i escriptor de novel·la negra

El passat dijous 2 de febrer, dues companyes (Queralt i Paula) i jo, vam anar a fer-li una entrevista a un Mosso d'Esquadra, amb motiu del Magazine que estem preparant al tram de televisió sobre la Barcelona negra (aprofitant que aquests dies s'està duent a terme el Festival BCNegra 2017). La idea del Magazine és demostrar com de tenebrosa arriba a ser Barcelona, havent estat escenari de tants crims en la novel·la negra (i també en la realitat). 

Hi apareixeran intervencions d'escriptors com el Sebastià Bennàsar o el Jordi Corominas, de periodistes que es dediquen al seguiment dels crims com la Fàtima Llambrich, d'una forense, d'una jutgessa i d'actors com el Marc Martínez, que a la sèrie Nit i dia representa el perfil d'un psicòpata. Cadascun d'ells ens parlarà de la seva especialitat en el món de la novel·la negra, però vam creure que, per contraposar el crim literari, ens feia falta la veu d'una persona que tractés amb crims reals el dia a dia, i en Xavier Àlvarez va ser el candidat perfecte ja que, a banda de ser Mosso d'Esquadra (enfocat en la criminologia), també és escriptor de novel·la negra. Àlvarez ens serviria de contrapunt al crim literari, i ens explicaria com es compagina la realitat amb la ficció.

Comissaria dels Mossos d'Esquadra
Comissaria dels Mossos d'Esquadra

En el moment d'entrar en contacte amb ell, vam haver de passar prèviament per una sèrie de passos suposem que protocol·laris. En primer lloc vam contactar amb el departament de Comunicació dels Mossos d'Esquadra. Després de parlar per telèfon ens van demanar que enviéssim un correu especificant les següents dades: de què aniria el Magazine, on s'emetria i quan, quant duraria l'entrevista amb el Xavier, quantes preguntes li faríem, quines serien, la estona que apareixeria en el magazine i la durada total de la peça.

Malgrat que ens va semblar bastant exigent, no vam donar-li excessiva importància, tenint en compte que els Mossos d'Esquadra han de mantenir uns protocols molt estrictes quan es tracta d'informació confidencial (tot i que no demanéssim cap dada concreta de cap crim). El següent pas, un cop van rebre el correu amb tots els detalls especificats, va ser concretar quantes persones aniríem, els noms complets, i els DNI's de cadascuna. De nou, vam sentir sensació estranya, com si es tractés d'alguna cosa il·legal o perillosa. Un cop enviat el correu, el Lluís Centelles, agent del departament de comunicació dels Mossos d'Esquadra, em truca fins a 4 cops per confirmar les persones que anirem, el dia (2 de febrer) i l'hora (11.00 am). Sobretot, em recorda que no entrarem per la porta principal, sinó pel carrer de darrere, per la porta del darrere.
Xavier Álvarez i l'agent de comunicació, Lluís, a un cantó de l'habitació
Xavier Álvarez i l'agent de comunicació, Lluís, a un cantó de l'habitació

Quan vam arribar a la Comissaria de Mossos d'Esquadra de Barcelona vam trobar-nos primer amb el Lluís, i tot seguit amb l'entrevistat. El cas és que el Lluís no va deixar-nos sols ni un sol moment. Sent l'agent del departament de comunicació, vam suposar que tot allò relacionat amb informació que surt de la Comissaria ha de ser controlat. De fet Lluís va ser molt amable i atent: va ajudar-nos a preparar "l'escenari" i a trobar la il·luminació perfecta (i s'ha de dir que, des del primer moment, va atendre'ns amb molta predisposició).

Però malgrat haver-ho parlat diversos cops prèviament, el Lluís em va tornar a preguntar les preguntes exactes. En veure que n'hi havia una relacionada amb el prototip de crim que "s'estila" a Barcelona, tot comparant-ho amb altres ciutats europees o americanes, no va semblar-li adient tenint en compte que es tractava d'un Magazine de novel·la negra. Aquesta és la primera correcció que ens va fer. Més endavant ens va recordar que el que haviem pactat era una entrevista relacionada amb BCNegra.

Però el Lluís no només va corregir-nos a nosaltres, sinó al mateix Xavier Álvarez. Va aturar l'entrevista un moment per incloure un matís en la resposta del mosso: enlloc de dir "Barcelona és segura", ell va suggerir un "Barcelona és bastant segura". No considerem que hi hagués cap malícia en aquesta contribució i, de fet, el matís té sentit ja que es volia donar a entendre que Barcelona no és segura 100%, tampoc. Però el fet de corregir-lo a mitja entrevista no el vam trobar massa professional, igual que el fet que no ens permetés preguntar sobre la comparació de tipus de crims entre Barcelona i altres ciutats.

Sí tenim en compte el Código Europeo de Deontología del Periodismo veurem que, com a periodistes, alguns dels principis relacionats amb la llibertat de la informació no se'ns van respectar. Estariem parlant de punts com el 7è del segon apartat, que parla del deure dels mitjans de prestar-se al servei de la informació tenint en compte el dret a la llibertat de la informació: les periodistes de Ç no podrem transmetre tota la informació que voldríem, perquè no se'ns ha permès. 

El dret del lector a exigir informació provinent d'un periodisme veraç no hi pot ser ser ja que, bàsicament, no vam tenir l'oportunitat de ser veraces. Paralel·lament s'estaria passant per alt un altre punt d'aquest apartat (el 9è): el "poder públic" (en aquest cas parlaríem l'agent de comunicació dels Mossos) no ha de considerar-se amo de la informació, i ha de garantir i desenvolupar el pluralisme dels mitjans per assegurar les condicions que permetin la llibertat d'expressió i informació. Sí el ciutadà haguès d'expressar la seva opinió sobre els crims de Barcelona en relació a crims d'altres països, aquest no opta a la llibertat d'expressió, ja que des de bon principi no se li proporciona la informació que li permetria formar-se una opinió sobre el tema.

En definitiva, vam sentir que el principi de la llibertat, al que tot periodista té dret, no se'ns va respectar del tot, perquè malgrat tractar-se d'un entorn delicat, la informació que tractàvem no era confidencial ni molt menys perillosa. 


26/01/2017.  

Tibet i Xina. Amb qui parlem?

Júlia Albacar

Aquesta setmana estem preparant un reportatge per a Barcelona Ràdio on parlem de les accions que porten a terme els activistes tibetans a Barcelona. Les càpsules de reportatge únicament duren tres minuts, per aquest motiu, quan contextualitzem la problemàtica del Tibet, només tenim espai per donar veu a la visió tibetana sobre la vulneració de drets humans per part de la Xina. Aquí doncs trobem un conflicte amb el principi de justícia des del moment en què no estem donant veu a una de les parts implicades, ni tampoc concedint dret de rèplica al govern xinès.

El conflicte Tibet-Xina es remunta a fa gairebé seixanta anys, quan després de la Guerra Civil Xinesa la regió del Tibet buscava la independència, ja que durant el conflicte havia mantingut una posició de sobirania.

La Xina, pel contrari, considerava (i considera) que el Tibet era una província més, i que durant la guerra no havia gaudit d'independència. Per aquest motiu, poc després de la guerra, comença una campanya d'ocupació i desnaturalització de la cultura tibetana. Aquesta pràctica li ha portat greus sancions al govern xinès per vulneració sistemàtica de drets humans a la regió tibetana, fins hi tot la ONU (d'on la Xina és un membre important), s'ha pronunciat en la seva resolució 1723, per exemple, a favor de la lliure autodeterminació del Tibet i la necessitat de que s'hi respectin els drets humans.

Així doncs, la qüestió és aquesta: sabem i es reconeix internacionalment que a la regió del Tibet, Xina està incomplint drets humans i tractats internacionals, però ens legitima a nosaltres, com a periodistes, no donar veu a les dues parts del conflicte?

Els tibetans, ara mateix, poden tenir la consideració de grup "desfavorit", des del moment en què se'ls està privant de fer qualsevol tipus de demostració cultural pròpia. Així doncs aquí és de vital importància una tasca periodística que doni una veu forta a aquest col·lectiu, que porti la seva vulneració de drets a la població, almenys per produir consciència social sobre el què està passant.

Per una banda, podem sentir que és deontològicament correcte donar tot el protagonisme a aquest grup desfavorit, com per exemple recull el Codi d'ètica periodística de la UNESCO als seus articles 7 i 11, quan especifica que els periodistes hauran de defensar el dret de les comunitats religioses, nacionals etc, i com haurà de ser també l'abanderat de la dignitat humana i la convivència social.

No estaríem equivocades, en un principi, en donar només veu als tibetans, especialment, tenint en compte les armes que té Xina en comparació. No ens referim, però, a armes en sentit estricte de la paraula, sinó, per exemple, al poder que aquest representa internacionalment i també a les Nacions Unides. La Xina és una superpotència, i per tant, sembla redundant dedicar-li part del reportatge, quan, per una banda té els seus propis mitjans propagandístics i per l'altra, és pública i notòria la política que estan aplicant amb el Tibet.

Ara bé, tal i com indica l'annex D01 del Codi deontològic del Col·legi de periodistes de Catalunya, és necessàri donar veu a totes les parts implicades en conflictes armats. El conflicte Xina-Tibet no és bèl·lic com a tal, però si atenem al nombre de morts que ha comportat, es podria entendre així. És més, en tots els codis trobem indicacions sobre la necessitat de donar veu a totes les parts implicades si es vol respectar el principi de justícia.

En conclusió, potser moralment ens costa defensar a la Xina o les seves actuacions, però si volem actuar d'acord amb l'ètica periodística, és necessari, per més breu que sigui el reportatge, fer un recull de les dos posicions del conflicte.